Laparaula és el món. que surt ungit de la fonda. aurora constant de Déu. dins nosaltres, amants pà l·lids. I som canyes humanes. que sona Déu, sonant-les, quan parlam. Canyes frà gils, però plenes de música.
Éremjoves, anĂ vem en un cotxe. i, en sortir d’un revolt, les vĂ rem veure allĂ, damunt l’asfalt, picotejant amb fĂşria un gos mort. Just a l’últim instant i sense pressa, van alçar el vol obrint els elegants. plomatges blancs i negres. No vam dir res –tu estaves conduint. i vas fer un gest de repugnĂ ncia.
Tardor Escoltaves Montand cantant “Les feuilles mortes”. i la tardor creixia al cor del teu naufragi. mentre t’abandonaves a rituals mirades. a uns astres que rebien oracions nocturnes. d’amants que s’estimaven amb avidesa i à nsia. Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire. et duia la humitat de pluges que arribaven.
Pucaguantar el comiat perquè sé que les nostres à nimes estan unides. És probable que sempre ho hagin estat i es probable que sempre ho estiguin. Potser haurem viscut mil vides abans que aquesta i potser ens hà gim retrobat en cadascuna d'elles. Fins i tot és possible que en cada trobada ens hà gim separat per les mateixes raons.
Ambl’afany d’incidir en el mapa cultural català , publicaria amb Jaume Pont La nova poesia catalana (Edicions 62, 1980) i va intervenir en la direcció literà ria de Llibres de Sinera, l
. 157 195 360 170 92 198 108 428
poemes d amistat en catalĂ curts
